ASTRIO

Astrio causa addicció. És difícil trobar, al panorama musical del país, una banda amb un directe tan atractiu, poderós, distintiu i sorprenent com el d’aquest trident d’excel·lents músics.

Tan se val que mantinguin inalterat el setlist, cada concert és diferent. Cada cançó sembla debutar  aquell dia, incorporant-hi nous matisos i imprevisibles girs que la fan sonar com un nou i més emocionant cover. La permanent metamorfosi dels temes en viu desdibuixa un altre fenomen, talment inquietant: el d’una banda en permanent transició. Qui hagi gaudit del privilegi de seguir la seva trajectòria, ha estat testimoni de la progressiva, silent, tossuda transformació de la música d’Astrio. Queda lluny el groove dels primers temps, relativament intel·lectual, deliberadament complex, basat en la nostàlgia del Hammond. El segon àlbum de la banda, "Desplazamiento", i l’innumerable seguit de concerts posteriors varen ser la primera constatació de la modernització sònica de la banda i del seu desvergonyiment estilístic. És llavors que, desacomplexadament, Astrio tempta la música electrònica per difuminar, ja per sempre, els seus límits musicals. Malgrat això, i aquest és el petit miracle, segueixen essent perfectament identificables.

Només Astrio sona com Asstrio. "Don’t Leave The Planet", el seu darrer disc, no fa altra cosa que confirmar l’esclat d’aquesta progressió. Amb ell i potser per primera vegada, el tercet aconsegueix que la música d’estudi sigui tan eficaç com intensa és l’emoció que són capaços de generar en directe. Un àlbum excel·lent i polimorf, que augura una gira de presentació espectacular. Tan se val que els nois perdin una "S" i les corbates pel camí, l’esperit transgressor del seu jazz roman inalterat i el seu directe ens seguirà enganxant. Cada cop més. Don’t leave the planet, boys.