En abril del 2003, l’artista Michel Pagnoux em va proposar de fer un concert durant la presentació de la seva nova obra. Havia realitzat un quadre gegant amb imatges i cançons del poeta català Joan Pau Giné. Michel em va donar una antiga cinta àudio d’en Giné, i em va demanar d’interpretar algunes de les seves cançons. Ja que m’agraden les fites, li vaig respondre “Si, és clar!”, quan no coneixia en Giné i tampoc parlava català. (d'en Benjamin Gross, "Benquebufa")
Mas información
En seguida, em va sobtar la simplicitat pura dels enregistraments d’en Giné –sovint només una guitarra i una veu- i també per l’espontaneïtat de la seva prestació. Escoltar aquest cantautor és una experiència intima; sembla ser que es troba al teu costat en la sala, cantant només per tu. Tanmateix no entenia gaire cosa del que deia. Per això, vaig decidir d’anar a classes de català, per millorar la meva pronuncia i comprensió. A més, vaig començar a informar-me sobre la vida d’en Joan Pau Giné.
Havia mort en un accident de cotxe deu anys ença, als 47 anys, i no havia tingut fama més enllà del Rosselló on va néixer. Feia part del moviment de la “Nova Cançó” que va arribar a Catalunya Nord al principi dels 70. Les seves cançons, a la vegada poètiques i assequibles, valoren el rossellonès parlat en els pobles com una llengua musical. Algunes de les seves cançons son en francès (amb influencies de Brel, Lapointe i Brassens), però la majoria son en català.
Em vaig posar a treballar una desena de les seves cançons i, fins i tot, en vaig traduir tres en anglès. Malgrat la problemàtica semàntica de la traducció de les cançons, era apassionant comprovar el que queda d’universal en els textos d’en Giné: la identitat, la llibertat, la bellesa, lo banal i lo sublim. Amb ell, vaig descobrir la mateixa honestedat lírica, l’observació, la tendresa i l’humor que m’agrada també amb Bob Dylan o Leonard Cohen. Durant l’exposició d’en Michel Pagnoux, que tenia lloc a la “Belle Auriole” a prop d’Opoul, vaig tocar aquestes deu cançons, entres les quals una amb la Maria Andrea –una amiga d’en Giné que a vegades cantava amb ell- i una traducció de “Hi ha merda a mar” (“There’s shit in the sea”).
Pel desè aniversari de la seva mort, els seus amics, la seva família i els seus companys músics van organitzar “l’Any Giné”, un any d’espectacles de tot tipus per retre-li un homenatge. Norbert Narach, periodista radio, em va proposar de participar en els espectacles de l’Any Giné al teatre municipal de Perpinyà i en la ciutat natal del cantant: Bages. Em van rebre com una mena de curiositat –un jove Inglés que canta en català! Malgrat tot, em vaig sentir millor quan els seus familiars em van dir que li haurien agradat molt a en Joan Pau les meves interpretacions.
En aquest moment, algú em va facilitar el text d’una traducció en català de “Blowing in the wind” d’en Bob Dylan (“Escolta-ho dins el vent”). La vaig interpretar a la manera d’en Giné, amb el meu harmònica per recordar la versió original. Pere Figueres, un altre cantant de la Nova Cançó, em va sentir i va demanar a en Norbert: “Qui és aquest Inglés que canta?”. Norbert li va respondre: “Es diu Ben”. Pere va riure i em va anomenar “Ben que bufa!”. Des d’aquest dia, vaig conservar aquest sobrenom de Benquebufa pels meus projectes en català.
Avui, el meu repertori es composa de moltes cançons d’en Giné, entre les quals la reivindicativa “Allioli”. Vaig fer una traducció lliure de “La La La La” (com a mínim, la tornada va ser fàcil) que es troba al principi del meu album “Be seeing you” (2009). En 2010, vaig trobar en Ramon Faura, jove militant cultural, que em va programar en la “Setmana per la Llengua” – un festival que promou la musica, la poesia, el cinema i el teatre en català amb artistes de tots els Països Catalans. Després, Ramon em va proposar d’integrar el “Col.lectiu Joan Pau Giné” amb altres músics que concediren també que l’obra d’en Giné és la basa de la cançó nord-catalana de demà. Com “afegit” en Catalunya, és tot un honor i un plaer de ser testimoni i un actor del renaixement d’aquesta cultura que poc a poc trenca les fronteres reals i imaginaris.